Línia 4

La vaig veure un dia, inesperadament.
Aquell matí entrava al vagó del metro, mig adormit, com sempre, i ella era allà, dreta, recolzada en una de les barres centrals.
Cabell fosc, abundant, emmarcant una cara harmoniosa. El nas, divertit. Ulls vius, guspirants.
Cos magnífic, ple i fort.
Cames que s’endevinaven superbes i tornejades, dintre d’uns texans cenyits.
Pits i natges, prometedors…
La vaig mirar i em retornà la mirada.
M’hagués quedat tota la vida en aquell vagó però, arribà la meva parada i vaig baixar.
Tot el dia vaig estar il•luminat per aquella visió que no em podia treure del cap.
A partir de llavors, quan agafava el metro, fos l’hora que fos, ella era allà.
No sé com s’ho feia i, cada cop, entrava dintre meu més profundament, apoderant-se de la meva ànima.
Un dia em vaig decidir. Què carai! Li parlaria! Per què no?
Ho tenia preparat.
M’hi vaig acostar: “ Perdona… no ens coneixem però crec que hem d’arreglar aquesta anomalia. Hauríem de trobar un moment per parlar…”
Ja era al costat de la barra on es recolzava, vaig obrir la boca… en va.
Ella no hi era.
Vaig quedar estorat.
Tants dies… Tot havia estat una visió, un somni! Fruit d’un desig, de la soledat?
Passà el temps. No la vaig tornar a veure.
Jo ja m’esforçava per agafar sempre el mateix vagó…
No hi era.
Aquell neguit, aquella sensació de buidor a l’estómac… l’enamorament. Si, l’enamorament que havia nascut en el meu somni es transformava, ara, en un dolor que constantment m’acompanyava.
Arrossegava la meva tristesa.
Estava sol, nostàlgic, ple d’una tendresa que mai podria alliberar.
Havia somiat i aquell miratge s’havia esvaït.

No fa gaire, en un dels actes socials als que acostumo a assistir, la vaig veure.
Era allà, magnifica, amb un somriure que l’il•luminava, radiant, com l’astre més bonic…
Se m’acostà lentament.
No creus que hauríem de parlar? Va dir…

Despert o no, tant me fa. Sóc feliç!!!.

Riu